Opinió personal
Un projecte costos... amb un procés ple de sentiments i emocions ben diverses...amb els caps plens d’idees mortes i idees que volien sortir a la llum però encara no sabien com i els va costar eternitats descobrir-ho. Tothom ens donava idees, nosaltres les interioritzavem els hi donàvem voltes i voltes fins que s’acabaven marejant i en aquell moment ens tornàvem a quedar en blanc. Teníem idees a grapats, a milers, però cap d’elles sabíem com expressar-la, com treure-la del nostre cap per plasmar-la en aquella petita sala fosca i buida.
Les parets se’ns queien al damunt, tant grises, tant llises, tant buides, tant soles...
Però com diuen algunes persones la inspiració ha de venir, t’ha de trobar, no està quan la busques o quan la vols. Simplement apareix en forma de pensament o idea. Doncs aquesta és la que va arribar desprès de tant de temps cercant-la va arribar, potser tard, però millor tard que mai, diuen.
Ens vam adonar que érem nosaltres les que ens empresonàvem, les que ens tancàvem les que ens amagàvem tant fos darrera una paret com darrera la roba.
Quan ja vam tenir la idea clara tot va anar força ràpid, en aquell moment va ser un procés divertit i animat però també cansat i on necessitàvem molta paciència. Però el resultat va valer la pena i gràcies a totes aquestes emocions anteriors al projecte ha sortit el que ha sortit, aquest procés ha sigut molt intens però sense ell no ens haguéssim en sortit.
Estic i estem orgulloses del nostre projecte el qual ha aconseguit obtenir els sentiments que nosaltres esperàvem. Ha sigut una experiència molt interessant i gràcies a aquesta ja no veure l’art amb els mateixos ulls ignorants del procés.
Roba? Com que roba? això és una tonteria com una catedral...
Escric paraules que m'inspira la roba al bloc de tècniques, encara no en tinc ni punyetera idea del perquè... mira tú, elles sabràn el que es fan, jo només compleixo.
Que no s'acaba la cosa aquesta de la roba? Ja dura massa..
idees, possibles projectes i molt desconcert.
-No sabiem que això no era res més que el començament.
Ens citen a l'espai d'arts, una exposició? Farem una exposició sobre la roba?
-Algunes de les nostres idees comparteixen una mateixa idea en comú, aixi que es decideix formar un grup de treball format per: Anna Albaladejo, Mercè Canet, Berta Solé i Irene Ferioli.
El resultat: Roba que empresona.
-Les idees de cadascuna de nosaltres eren diferents, però compartien una idea principal:
Quan la roba, en canvi de ser un element distintiu i lliure, serveix per unificar-nos, anul.larnos, degradar-nos, humiliarnos i, en definitiva EMPRESONAR-NOS.
Molt bé, tenim la idea clara...
i ara què?
L'unic que tenim clar és que volem la sala petita per aconseguir transmetre una sensació de presor, volem que l'espectador se senti agobiat i que pateixi.. muahahha!!
Perfecte! L'hem aconseguida.. ens fusionem amb un altre projecte: Priggionero.
estrés, estrés, estrés, estrés, estrés, estrés, estrés, estrés, estrés, estrés, estrés, estrés
Les idees no arriben a cuallar, després de deliberar, els grups tornen a separar-se.. sense mals rollos :) cada pájaro a su nido, i el nostre niu és una sala fosca, buida i freda. |
Està quedant genial, tots els projectes avancen :) ...
per què punyetes el nostre no?
estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès...
hauriem de tenir alguna cosa... però no. Necesitem material...
TONI VEN PACÀ
- Necessitàvem focos petits, roba negra i cartró ploma de moment.
Merda, no hi han focos, ni roba, ni res. Merdaaaa merda merda..
estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès, estrès...
Anem a calmar-nos... Al bar de la Troca, a ofegar les penes amb cocacola. |
esperant, esperant, esperant, esperant, esperant, esperant, esperant, esperant, esperant
Tothom ens ha donat moltes idees... Però què fem?! Res...
Al final ens decidim, un so per a la sala seria molt original.
Parlem amb el Marco i decidim gravar sons engoixants amb instruments que unes components del grup toquen.
Al dia següent totes decidides anem a gravar sons, es molt divertit ja que no ho havíem fet mai. Queda força be però desprès d'uns dies... Què ha passat amb el nostre so?! El sentim a la sala gran!
Pensàvem que era per a la nostra i anem a preguntar-ho a les professores i ens diuen que n'hem de gravar un altre.
Ens enfadem, ens estressem... quan pensàvem que ja teníem algo veiem que no tenim res.
Canviem de tema i decidim pensar que projectarem en l'habitació.
L'estop motion que hem de repetir. Pensem en com el podem fer, decidim que serà una noia ajupida a terra i lligada amb roba, simbolitzarà l'empresonament d ela roba.
S'acava el temps i l'únic que tenim en aquella sala són idees.
|
Seria qüestió de fer l'stop motion..
Qui fa de model?
Anem a liar a la Mercè perque ho faci ella!
-Començem a fer l'stop motion a la sala, amb el llum apagat, un trípode per la càmera i un focus.
La càmera és digital.. com se suposa que l'hem de posar al trípode?....... QUI TÉ CELOOO??
La Mercè no para de renegar perquè no es pot moure, sort que es calla quan li tapem la boca amb el tros de roba..
-L'stop motion s'ha de fer en dos dies, ja que el primer dia no dona temps d'acabar-lo.
Ja tenim l'stop motion fet amb l'audio (grazie mille Marco!).
Ara s'ha de netejar tota la merda que té la sala i muntar la instal.lació d'una vegada per totes..
Anem deu mil cops a la botiga d'informàtica a buscar algun cd que li doni la santa gana de ser compatible amb el nostre projector.
-Amb la sala neta i endreçada, projectem l'stop motion a la paret del fons i col.loquem cadires.
No ens ho podem creure.. ho hem fet! Ens posem a cridar com histèriques, abraçant-nos i seguint cridant com histèriques.
Totalment satisfetes de la feina, la sala fot una por..
Mai en la vida ens haviem estressat tant, però ha valgut la pena... al cap i a la fi, és això del que es tracta! :) |
