LA GARROTXA

Comarca de Catalunya, la més oriental de les de muntanya.Cap de la comarca, Olot.Comprèn l'alta conca del Fluvià i les capçaleres de la Muga i de les rieres d'Amer i de Llémena.

El territori no és homogeni i hom pot considerar-hi, tant des del punt de vista físic com humà, dues subcomarques: el sector que s'estén al nord de la vall del Fluvià, denominat freqüentment alta Garrotxa, i el que ocupa la part meridional, conegut correntment per comarca d'Olot.

L'alta Garrotxa constitueix un sector molt muntanyós, laberíntic i escarpat amb profunds engorjats i cingleres.Els materials que hi predominen són les calcàries eocèniques, amb alguna intercalació margosa i algun aflorament d'argiles vermelles, materials profundament plegats i fallats, tallats per l'erosió i modelats per un aspre relleu càrstic.

És drenat pels afluents de l'esquerra de la conca mitjana del Fluvià, entre els quals el Llierca i el seu afluent, la riera de Sant Aniol, que aïlla a l'oest el Montfalgars (1 610 m alt) i el puig de Comanegra (1 558 m), i la riera de Borró, que separa el conjunt muntanyós de Bassegoda (1 376 m) del massís de la Mare de Déu del Mont (1 115 m).La capçalera del Fluvià i el vessant sud de la conca mitjana constitueixen la comarca d'Olot, on abunden les margues (xalió) i els gresos i algun conglomerat, tots eocènics.

L'alternança d'aquests materials és freqüent, cosa que, juntament amb uns plecs molt suaus de gran radi de curvatura i una complicada xarxa de falles, ha donat una forma molt corrent en aquest paisatge: el bloc monoclí basculat, escarpat per una banda i amb un pendent suau per l'altra (hogback o cuesta).Dues falles principals en direcció nord-sud que corren, respectivament, pel peu del Puigsacalm i de les muntanyes de l'alta Garrotxa, tot separant-les de la fossa de l'Empordà, donen les principals línies del relleu.Perpendiculars a aquestes falles n'hi ha una altra sèrie de secundàries en disposició si fa no fa normal a les primeres i que delimiten els blocs aixecats del Corb - Finestres - Rocacorba al sud de Sant Julià del Mont al nord, i deixen entre elles el bloc enfonsat d'Olot - Santa Pau - Mieres.

Al sector occidental, la cubeta d'Olot - Santa Pau, la presència de materials volcànics contribueix a donar acusada personalitat al paisatge.Damunt els materials sedimentaris hi ha importants sectors de basalt compacte (pedra ferral) i de laves poroses (pedra tosca) o de pedruscall de projecció (greda).Però les formes que més ressalten en el paisatge són els cons volcànics.

Els més importants poden ésser agrupats en els volcans del pla d'Olot i Batet de la Serra (El Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada, el Pujalós), que originen un corrent de lava que s'estén pel pla fins a l'entrada de les valls de Bianya i Sant Joan les Fonts.

El grup de Begudà (l'Estany, puig Dolors) origina el corrent de lava que segueix per la vall del Fluvià, i és posada en relleu per l'erosió fluvial a Castellfollit de la Roca.El grup de volcans del sud d'Olot (Croscat, puig Jordà) formen el corrent de lava porosa del Boscdetosca.

Els volcans de Santa Pau comprenen dos grups: l'oriental (puig de Marc, puig Subià, Fontpobra, Roca Negra), que ha ocasionat un corrent de lava que segueix per la vall del Ser, i els occidentals (Santa Margarida, puig Martinyà, Puigsafont), que es caracteritzen per l'abundància de material de projecció (grederes de Santa Pau).El Fluvià, de règim mediterrani i de cabal no gaire important (1,07 m3/s a Olot), té alguns petits afluents al vessant meridional: riera de Ridaura, riera de Bianya i riu Ser.

L'abundància d'aigua que corre pel subsòl basàltic origina una sèrie de fonts extraordinàriament abundants.La Garrotxa contrasta amb les comarques veïnes per l'elevada humitat.La pluja anual oscil·la al voltant dels 1 000 mm.La màxima es registra a l'estació de Beget (1 427 mm), i la mínima al santuari del Collell (848 mm).La mitjana d'Olot és de 1 030 mm.

D'extraordinària importància és el règim de pluviositat: pràcticament no es dóna el mínim estival que caracteritza els climes mediterranis.El màxim es registra a la primavera, i el mínim, a l'hivern.Quant a les temperatures, a Olot la mínima de gener és de 0,09°C, i la màxima d'agost, de 27,7°C.Les freqüents formes de cubeta hi ocasionen inversions tèrmiques, i el relleu a l'alta Garrotxa i al Puigsacalm, particularment, una variant climàtica de muntanya, amb importància de les precipitacions de neu.

La vegetació segueix les línies del clima. Hi ha un sector de caràcter mediterrani, que s'estén per l'alta Garrotxa i est de la comarca, mentre que la resta és coberta per vegetació submediterrània que passa a atlàntica en els punts més humits i frescals.

Al sector mediterrani, domina l'alzinar muntanyenc A les terres més orientals hi ha també alzinar amb marfull, sovint substituït per pi blanc. Al cims més alts hi pot haver roure martinenc i pi roig. Al sector occidental predominen els caducifolis, els roures i els faigs (fageda de Jordà). Als solells i sectors més secs continua l'alzinar. La desaparició del bosc dóna lloc a prats de pastura, que es mantenen tot l'estiu. Els prats de dalla només es donen als cims del Puigsacalm.

Després de la dominació sarraïna hi hagué una reestructuració del territori per obra dels senyors feudals i dels monestirs benedictins (Sant Esteve de Banyoles, Sant Aniol d'Aguja, Santa Maria de Ridaura, Santa Maria de Besalú i Santa Maria de Ripoll), que dividiren llurs territoris en petites unitats d'explotació de caràcter complex i autàrquic que originaren el mas, el qual constituí, a partir d'aleshores (s IX) i fins al s XX, la forma fonamental d'ocupació del sòl.

La població, que el 1860 arribà als 44 693 h, passà a 36 855 el 1900, a 40 777 el 1960 i a 46 060 h el 1991. Els municipis més poblats són Olot (26 713 h), Sant Joan les Fonts (2 821 h), la Vall d'En Bas (2 531h) i Besalú (2 098 h). A partir de la segona meitat del s XX començaren a ésser abandonades les terres de l'alta Garrotxa (el 1956 ja el 36% dels masos eren abandonats, i actualment, més del 50%]. Aquesta tendència a la despoblació es generalitza en tota la comarca pel damunt dels 600 m d'altitud. Els nuclis de població concentrada són molt poc importants. El 1986 el 9,4% de la població activa treballava en el sector primari, el 59,4% en el sector secundari i el 31,2% restant en el terciari. Fins al s XVIII els conreus han estat els tradicionals dels països mediterranis: cereals, vinya i oliveres.

A partir del s XVIII s'introduí el del blat de moro i de les patates, i el de la vinya i de les oliveres experimentaren un retrocés. Al s XIX hom féu una nova plantació de vinya en el moment de la crisi de la fil·loxera a França, però la durada fou curta, puix que el 1879 la fil·loxera penetrà per l'Empordà. Fins el 1960, aproximadament, els conreus seguien la rotació normal a base de blat i després blat de moro de rostoll amb fesols o naps o bleda-raves i blat de moro de primavera. Actualment l'activitat agrària és bàsicament ramadera. La superfície conreada ha ant disminuint i el 1986 només ocupava el 13% de la superfície total de la comarca.

La terra conreada és principalment de secà (98,2%), i destaquen el farratge (47,5%) i els cereals per al bestiar (42,6%).És la primera comarca productora de blat de moro de secà de Catalunya. La ramaderia presenta una forta expansió i una acusada modernització tècnica, particularment pel que fa al porcí i el boví; en canvi l'oví, el cabrum i l'equí han disminuït considerablement. El bosc ocupa el 62% de la superfície comarcal, ja que l'abandó de moltes pastures i d'alguns conreus ha afavorit que anés guanyant terreny.

Els boscs actualment són subexplotats, particularment els alzinars, dedicats en un altre temps a una intensa producció de carbó. Les primeres notícies de la indústria són del s XV, que hi havia florents gremis de sastres, calceters, pelleters i paraires. La indústria tèxtil hi ha estat sempre la més important. El 1803 ja hi havia un miler de telers rodons dedicats a la producció de mitges, guants i barretines. Vinculada a aquesta indústria es desenvolupà la de tints.

Els pelleters també hi han tingut força importància. La indústria paperera es localitza a Sant Joan les Fonts (al s XIX hi havia nou molins paperers). En iniciar-se la lluita entre els partits carlí i liberal (1820) s'hi originà una forta emigració i una acusada decadència industrial. El 1880 hi començà a funcionar el primer teler mogut per vapor. A partir del 1914 s'hi inicià la producció de regenerats, base de la nova indústria olotina. La indústria imatgera, que tanta d'importància tingué fins el 1950, s'hi inicià a la fi del s XIX. La indústria olotina rebé l'impuls decisiu després del 1940.

Actualment el sector tèxtil (sobretot el de filats i gèneres de punt), l'alimentari (la indústria càrnia) i el matal·lúrgic (la metal·lúrgia de transformació) són els més importants. En un segon lloc hi ha els sectors de les arts gràfiques i el paper, i el químic i el dels plàstics.

LA DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE LA GARROTXA L'ANY 1996

MUNICIPIS

Angel Catalán

Lluís Garcés

text extret de la hiperenciclopèdia.