Música barroca

  
La música barroca és un estil musical europeu.
Musicalment, en una primera etapa (1580-1630) de la música barroca la melodia es feu preponderant, originant l’anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l’oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite , altres modalitats d’òpera com el bel canto i les Passions, la sonata i el concert.
Al llarg de tot el període l’expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del barroc la riquesa d’ornamentació, la tendència a les variacions, tant en el camp vocal com en l’instrumental, l’aplicació de la tècnica del baix continu als instruments de teclat i l’aparició de noves formes organístiques.
Interpretació barroca
  
En la música barroca hi havia dues maneres bàsiques d’enllaçar dues notes:  

· Legato (lligat)

  

· Staccato (colpejat)

  
Els teòrics i compositors barrocs aconsellen interpretar els valors llargs staccato i els curts legato.
En els manuscrits del s. XVII i primera meitat del s. XVIII les indicacions de matís, fraseig i articulació són escasses. Això és degut a que els intèrprets de l’època eren la majoria d’ells els compositors i coneixien les normes d’interpretació pels tractats i per la transmissió oral. A més, la improvisació era un aspecte important, sobretot en la música de teclat. Cada intèrpret podia variar l’obra original segons el seu gust personal i el seu estat d’ànim.		  

Instruments del barroc

 

En aquella època aparegueren els violins Stradivarius i es perfeccionaren molt els instruments d’arc amb l’innovació de l’arc planer.

També en aquella època, la flauta travessera substituí la flauta de bec.

Els instruments de teclat més comuns eren l'espineta, el virginal, el clavicèmbal i el clavicordi.

Formes musicals barroques

  
Òpera: evolució de l’opera in música.

Músics barrocs

  
· Itàlia
o Claudio Monteverdi (òpera)
o Alessandro Scarlatti (òpera: introduí les àries da capo)
o Domenico Scarlatti (instruments de teclat)
o Tomaso Albinoni (òpera)
o Antonio Vivaldi (música instrumental)
· França
o François Couperin (instruments de teclat)
o Jean-Philippe Rameau (instruments de teclat)
o Jean-Baptiste Lully (òpera)
· Castella
o Francisco Correa de Arauxo (música religiosa i profana).
o Gaspar Sanz (guitarra).
· Anglaterra
o George Frideric Händel (la seva obra reflexa influencies de la música francesa, italiana, alemanya i anglesa)
o Henry Purcell (teatre, instrumental, religiosa ...)
· Alemanya
o Georg Philipp Telemann (música religiosa, instrumental ....)
o Johann Pachelbel (instruments de teclat)
o Johann Sebastian Bach (treballà tots els gèneres tret de l’òpera)
· Als Països catalans
o Joan Cererols (música religiosa de Montserrat).
o Joan Baptista Cabanilles (música religiosa i profana).

La pintura barroca

  
És un estil pictòric antic d'Europa. Durant aquest període artístic la pintura adquireix un paper prioritat dins de les manifestacions artístiques. Essent l’expressió característica del pes de la religió en els països catòlics i del gust burgès en els països protestants.
Es desenvolupen nous gèneres com els bodegons, paisatges, retrats, escenes costumistes. Igualment, s'enriqueix la iconografia de tipus religiós. Existeix una tendència i una cerca del realisme que es conjuga amb la teatralitat i sovint el dramatisme.
El color, la llum i el moviment, són els elements que defineixen la forma pictòrica, mentre que la dinàmica del espai, la visió de les escenes en profunditat, la estructuració de les composicions mitjançant diagonals i la distribució de taques de llum i color configura l'espai com una cosa dinàmica, on els contorns se dilueixen i les figures perden rellevància davant la unitat de l'escena.
A Itàlia es desenvolupa fonamentalment una pintura religiosa i decorativa i hi destaca com a figura clau Caravaggio.
A França, la pintura és per damunt de tot mitològica i retratística i Poussin esdevé el seu millor exponent.

Les característiques bàsiques de l'art barroc

  

· Us de la Línia corba.
· Gran decoració.
· Grandiositat de les construccions.
· Gest exaltat i gran moviment.
· Predomini del color sobre el dibuix.
· Línies en diagonal.
· L’obra continua més enllà del quadre.
· Importància de la llum
· En pintura, aparició de nous temes.
· Paisatge.
· Bodegó

A Flandes la figura de Rubens, desenvolupant una pintura aristocràtica i religiosa esdevé central, mentres que a Holanda, la pintura serà burguesa, predominant els temes paisatgístics, retrats i temes de la vida quotidiana, amb la figura de Rembrandt com a màxim exponent.

A castella, el barroc suposa el moment culminant de l'activitat pictòrica, destacant pintors d'estils tant diversos com Velázquez o Murillo.

Als paisos catalans, França i Italia

  

Als Països catalans dins el tenebrisme destacà sobretot Josep Ribera, un dels pintors més importants del Segle XVI, però la pintura catalana barroca conreà, sobretot, l’idealisme eclèctic.

Artísticament, el barroc constituí una reacció contra la serenitat i l’equilibri dels cànons del Renaixement, els quals ja havien estat superats per l’expressivitat del manierisme. Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per bé que no tingué uniformitat, atès que al Segle XVII hi havia diversos sectors enfrontats en el que es refereix a la producció artística: la cúria romana, la cort reial de Versalles, l’Holanda calvinista i burgesa....

Hom assenyala dues mentalitats contraposades: Una basada en el lliurecanvisme, representada per la societat burgesa, comerciant i pròspera que promogué un art basat en temes seculars, en la pintura de costums, en el retrat i que tingué com a seus principals Nàpols, Gènova, València, Sevilla, Amsterdam i Londres. I una altra basada en el mercantilisme, es caracteritzà per un fort ideal absolutista que maldava per la centralització i que generà un art de jardins geomètrics, urbanisme rígid de grans avingudes i places subordinades sempre a un punt de concentració i que tenia com a centre dos nuclis diferenciats, Roma, on la renovació de la iconografia religiosa i el gust per les composicions triomfalistes responien als ideals de l’Església Catòlica de la Contrareforma i Versalles, on l’orgull d’esplendor Cesarista era palès en la magnificència de les decoracions.

A França, potència política i cultural dominant a Europa, es dictaren durant aquesta època els cànons d’un nou corrent estètic, el clàssic francès, antiindividualista i regit pels principis de la monarquia absolutista de Lluís XIV. A Flandes es produí un art més espontani que el francès i més alegre que el romà. Mentrestant, als països alemanys, la societat protestant es refugià sobretot en la música com a mitjà ideal d’expressió.

L’antecedent més immediat del barroc és la portada, bastida per G. della Porta (1575), de l’església renaixentista del Gesù, a Roma. A través de Carlo Maderno s'arriba a la generació de Bernini, Borromini i Pietro da Cortona que féu triomfar l’art barroc a Roma. A Torí assolí gran originalitat l’obra de Guarino Guarini. L’escola pictòrica flamenca excel·lí en Rubens i l’holandesa en Rembrandt, Franz Hals i Veermer.

El barroc s’estengué per l’àrea catòlica més addicta a Roma (Baviera, Àustria, Bohèmia, Flandes, els Països Catalans, Castella, Portugal, etc) i, a través dels països ibèrics, a Amèrica i a Àsia on es conjugà amb l’art autòcton i donà lloc a variants específiques. Arribà també a Alemanya, on marcà el trànsit vers el rococó. D’altra banda, l’ascetisme de la Contrareforma promogué un realisme que, en pintura, fou difós pel tenebrisme de Caravaggio. Durant el barroc és constant, però, la interrelació de diversos estils, de la qual són bons exemples els Carracci, el barroc austríac i figures com Velázquez, Valdés Leal o Murillo.

Català

Italia

França