Des de l’antiguitat es coneix l’existència de materials que s’enfosqueixen per l’acció de la llum. La plata és un d’aquests materials sensibles a la llum i constitueix la base del paper i de la pel·lícula fotogràfica. En fotografia es fan servir les sals de plata, els halurs de plata, que s’ennegreixen al contacte a la llum, d’una manera proporcional a la quantitat de llum rebuda durant l’exposició. Així, el paper fotogràfic està format per una capa sensible a la llum, disposada sobre un paper blanc i resistent a la humitat. Aquesta emulsió es troba a la part més brillant i còncava del pape fotogràfic.

Així quan exposem el paper fotogràfic a la llum, el que obtenim és una imatge en negatiu, és a dir, amb els tons invertits respecte de l’escena real.

L’ennegriment del paper no es fa, però, evident en el moment de l’exposició a la llum. Allò que hi ha enregistrat és una imatge latent que necessita l’accció d’un producte químic que la faci evident. Aquest producte és el revelador.

Per tal de completar el procés, és necessari  altre producte     que aturi l’acció del revelador, un bany d’atur a base d’àcid acètic. Després ens cal, encara, aplicar un producte que elimini els halurs de plata de les parts que no han rebut llum i deixi insensible a aquesta en tot el negatiu, per tal que no continui enfosquint-se posteriorment. Per a dur a terme aquest procés, necessitem u  producte fixador. Finalment eliminem totes les restes d’aquests productes químics mitjantçant un rentat a fons amb aigua, per tal de garantir-ne la conservació.

Com ja hem dit, el resultat és un negatiu a partirdel qual podrem obtenir una imatge en positiu projectant el negatiu sobre un paper sensible i tornan-lo a exposar a una font de llum.